UNA DE ZOMBIS

La veritat, quan m’ho van comentar no sabia pas si creure-ho o si m’estaven prenent el pèl. Fa pocs dies em van explicar com es “fabricava” un zombi.

Un zombi sería un ésser llegendàri, originàri de zones on es practica el vudú, i vindria a ser un mort al que han tornat a la vida mitjançant la màgia per a què es converteixi en l’esclau del que l’ha tornat a la vida.

Es parla que Wade Davis, un etnobotànic de canadà que va estar investigant per Haití (zona on s’originen les llegendes més antigues de zombis), i va concluïr que amb una barreja adecuada de determinades drogues (tetradotoxina, estramòni i altres) es podia fer arribar a una persona a una mort aparent durant vàris dies, moment en el qual seria enterrada pels familiars. Una segona administració de drogues (aquesta vegada psicoactius que anul·len la voluntat) faria que aquesta persona es mantingués sotmesa a una altra com a esclau negat de voluntat. Vindria a ser la definició que entenem per zombi.

No hi ha evidències científiques de cap cas real, tot i que si d’experiències de persones convertides en zombis. Us deixo un enllaç (en opinió meva molt fiable) que és d’on he tret la informació més sensata sobre el tema. A part d’això si volteu per pàgines sobre vudú trobareu moltes més dades que personalment ja serien questionables.

El millor que he sentit sobre el cas és que segons lleis Haitianes (de Haití) està prohibit llençar zombies al mar, ja que com que estarien en una espècie d’estat letàrgic i consumeixen molt poc oxígen podrien sobreviure molts dies a la deriva i arribar fins a algun altre lloc habitat. Realment boníssim, tot i que no se d’on ho van treure els que m’ho van estar explicant.

Una cosa que també em van dir, i totes les pàgines sobre vudú s’hi reafirmen és que un zombi deixa de ser-ho quan ingereix grans quantitats de sal. Llavors, si els tiréssin al mar no hauríen de deixar de ser zombis automàticament?
Aquest post és més per a què comenteu vosaltres que no pas per a res més. Treieu teories, mites, i altres històries que trobeu o conegueu, sobretot els que em vau explicar tot plegat en un sopar al Bar Foment (toma spam!). Jo ho deixo aquí, de moment.

Aquí teniu l'enllaç: http://es.wikipedia.org/wiki/Zombi

UN DE BREU

Heu sentit a parlar mai de l'esprit de l'escalier?

És una expressió francesa que vindria a significar l'ingèni de l'escala. Ve a descriure la sensació que tenim quan ens ve al cap el que hauríem d'haver dit o fet, massa tarda ja per a fer-ho. Quan ens ve el cap , tard ja per dir-la, una bona rèplica. Quan ens ve al cap aquella frase que hagués estat tant bé. Però quan ens ve ja estem baixant les escales de la tribuna, i perden tot efecte les paraules, ja és tard per a dir-les.

La mateixa expressó s'utilitza en anglès, literalment traduït com a stairway wit, o en alemany com a Treppenwitz. Fins i tot hi ha un blog (en anglès) que recull exemples de l'esprit de l'escalier de diferents persones.

L'AIGUA EN EL NOSTRE ORGANISME: LA SANG

La breu entrada anterior no tenia cap més sentit que introduïr aquesta.

No podia parlar d'un dels líquids símbol primordial de la vida sense una breu introducció sobre la importància de l'aigua en el nostre organisme. Anem a veure, doncs unes quantes coses sobre la sang.

Per començar distinguirem dues fraccions en la sang, la fracció cel·lular (cèl·lules sanguínees: glòbuls blancs, glòbuls vermells i plaquetes) i el plasma sanguini (podríem dir la fase líquida de la sang, porció acel·lular). Aquestes dues parts es separen un cop la sang és centrifugada.

El plasma sanguini està compost per aigua i macromolècules. L’aigua plasmàtica representa un 93% del volum plasmàtic total, el 7% que en resta està ocupat per proteïnes plasmàtiques i en menor quantitat per lípids. Els ions plasmàtics estàn presents només en la part aquosa.

El terme “aigua plasmàtica” es fa servir per indicar la fracció aquosa en relació amb la resta que està compost per proteïnes, lípids i altres macromolècules. En la fracció macromolecular no hi trobem ions dissolts. Per què?

La molècula de l’aigua és un dipol*, i per això els enllaços iònics són totalment solubles en l’aigua. Això no vol dir que en l’aigua hi hagi càrrega elèctrica, no n’hi ha pas. Les mateixes molècules de l’aigua van interactuant entre elles i amb altres ions dissolts per compensar les càrregues i tenir càrrega 0. En el plasma sanguini passa el mateix, però això ho veurem més endavant.

*Dipol: sistema de dues càrregues de signe oposat

i igual magnitud a prop l'una de l'altra.

Amb tot això ja podem entendre perquè els ions dissolts tan sols es troben en la porció aquosa del plasma. Però també hem parlat d’altres molècules dins del plasma sanguíni, que encara que no hi estiguin dissoltes, en formen part. Abans comentàvem que algunes molècules no solubles en l’aigua també es servien d’ella per a poder ser transportades pel nostre cos. Doncs aquí les tenim, aquesta porció de macromolècules que formen el 7% del plasma es serveixen d’altres mètodes per a ser transportats dins del torrent sanguini, que van des de determinats enzims, proteïnes de transport, etc.

Amb tot plegat, però, encara podríem comentar algunes coses més sobre el tema. Si fem un estudi de la composició del plasma sanguini n’obtindrem les següents dades:

152 mEq/l de cations de sòdi (Na+)

5 mEq/l de cations de potàssi (K+)

5 mEq/l de cations de calci (Ca+)

3 mEq/l de catións de magnèssi (Mg+)

27 mEq/l d’anions bicarbonat (HCO3-)

113 mEq/l d’anions de clorur (Cl-)

2 mEq/l d’anions fosfat (H3PO42 -)

1 mEq/l d’anions sulfat (SO4-)

16mEq/l d’anions de proteïnes.

Hi ha moltes coses que ens poden cridar l’atenció d’aquestes dades. Una d’elles, per exemple en seria que tots els components del plasma sanguini són ions, és a dir que són molècules polars, i abans comentàvem que les molècules polars són solubles en l’aigua. A més la part total de cations (ions amb càrrega positiva) està més o menys compensada per la part de d’anions (ions amb càrrega negativa). Aixo ens confirma el que parlavem abans, que el plasma sanguini té càrrega 0. També sabem que els anions intracel·lulars (els que es troben dissolts dins de les cèl·lules) no es regulen hormonalment sinó que es mantenen per diferència de càrregues amb els ions extracel·lulars.

Però hi ha encara més coses que ens poden cridar l’atenció sobre els ions que trobem en el plasma. Què podríem dir dels anions H3PO42 - i HCO3- ? Anem a fer memòria.

El ió bicarbonat (HCO3-) prové de la dissociació parcial de l’àcid carbònic (H2CO3), i el ió fosfat (H3PO42 -) prové de la dissociació també parcial de l’àcid fosfòric (H3PO4). Els àcids dissociats parcialment donant una base conjugada feble els trobem moltes vegades en què poden rebre un electró però també en poden donar. D’aquesta manera, segons el seu entorn actuaràn com a àcid o com a base. D’aquests en diem TAMPONS.

Ens trobem que tenim aquests dos components en la nostra sang que ens ajuden a regular el pH (grau d’acidèsa) de la sang i de l’interior de les cèl·lules, és a dir, a mantenir un mèdi intern estable per a la vida. Però no són pas les úniques molècules que poden fer de tampons aquestes dues, n’hi ha unes quantes més. Llavors, perquè només hi trobem el ió bicarbonat i el fosfat a la sang? Doncs la resposta la podem trobar mirant el pH en el qual aquests dos actuen de tampons. Aquesta parella de conjugats àcid-base actuen com a tampons a pH òptim (que és el nivell de pH en que es duen a terme tots els nostres processos biològics). Només aquests dos poden actuar de tampó en el nostre medi intern, és a dir, com a tampó fisiològic.

L'AIGUA

El setanta per cent del nostre pès és aigua.

Poquíssimes coses de les que menjem en estat sòlid no contenen aigua, i dels més de dos litres diàris d'aigua que necessita el nostre organisme, els aliments sòlids ens n'aporten 0,6 litres.

L'aigua és el medi on es porten a terme totes les reaccions necessàries dels nostres processos biològics. Ttes i cada una de les cèl·lules del nostre cos estàn plenes d'aigua, la que l'aigua pot dissoldre moltes substàncies (per algun motiu l'anomenen el "dissolvent universal") les quals són transportades per tot el nostre organisme. Fins i tot les molècules no solubles en aigua es serveixen d'aquesta (juntament amb altres mecanismes) per ser introduïdes i transportades pel nostre cos.

Aquest setanta per cent d'aigua que portem al damunt també és el que ens permet tenir l'estructura que tenim, perquè les cèl·lules que formen el nostre cos estàn contínuament equilibrant les pressions internes i externes mitjançant l'aigua que contenen i que les envolta, i això fa que puguin mantenir la seva forma i no quedar aixafades o rebentar per variacións de pressió i/o concentracións internes i externes.

LA PESTE

La Peste, una malaltia que va arribar a matar entre un terç i la meitat de la població d'Europa al segle XIV, amb altres brots també importants a finals del segle XIX, va ser un verdader interrogant per la ciència.
Pasteur el 1879 va proposar que la malaltia era provocada per un micròbi que al ser transmès d'un individu a l'altre provocava el contàgi, i al 1894 Yersin va aconseguir aïllar aquest micròbi, pas molt important per a poder buscar una vacuna. Però encara faltava una peça molt important per aconseguir dominar les epidèmies que assolaven pobles sencers: com es transmitia?
Hi havia dues classes de peste, la neumònica i la bubònica. La neumònica afectava al sistèma respiratòri, i es contagiava a partir de petites secrecions pulmonars que sortien del cos amb la tos i altres persones properes inhalaven. Però en la peste bubònica la infecció afecta els ganglis linfàtics, i per tant el micròbi no quedava exposat perquè es produís un contàgi directe entre les persones. Aleshores, què passava?
Simond, un metge francès, és el que en va trobar la resposta.
S'imaginaven que la peste tenia alguna cosa en comú amb les rates, ja que just abans que un nou brot de la malaltia ataqués a un poble totes les rates morien, i no era fins llavors que la malaltia es començava a manifestar en les persones. Això va fer que Simond agafés una rata malalta i la col·loqués enmig d'un grup de rates sanes en el laboratòri. La rata malalta va morir al cap de poques hores, però les rates sanes no semblaven manifestar cap símptoma de malaltia per el moment, i quan es disposaven a retirar el cadàver de la rata morta donant per perdut l'experiment van veure com petits animals saltaven de la rata morta a les altres sanes que l'envoltàven... eren puces. Els paràsits de la rata malalta no van saltar a les altres rates fins que el cadàver no s'habia refredat, i aquests eren els transmissors de la malaltia. Ara ja sabien com intentar evitar els contàgis, i poc després va sortir la vacuna. Gràcies a això la peste ara ens sona molt llunyana a tots plegats.

Les Innocents

Heu sentit a parlar mai del cementiri de “Les Innocents”, de París? Potser no, però potser si que reconeixeu la Font dels Innocents, ubicada en una de les places de la zona peatonal del centre de París.

La font va ser edificada el 1549 per Jean Goujon, on abans hi havia hagut una font regalada per Saint Louis al poble de París, i s’arrepenjava a la paret d’una esglesia. Aquesta esglesia, que va ser edificada en 1130, la van dedicar als Sants Innocents. L’entrada de l’esglesia es trobava en el centre del cementiri que la rodejava, el cementiri de Les Innocents.

El cementiri va estar obert als comerciants i tot, i al tenir tant bona situació i ser tant gran les “dones de mala vida” i delincuents de la ciutat el poblaven durant la nit. Per aquest motiu l’any 1186 el rei Philippe-Auguste va fer construïr una paret alta que el tancava.

Tot i això, el cementiri de Les Innocents, per la seva posició central rebia els cadàvers de les parròquies que no tenien cementiri, així com també els de les que tenien els cementiris plens. El nombre de cadàvers es va doblar quan Hotel-Dieu (l’hospital més gran de París en aquell temps) va començar a enviar-hi els seus morts també, i encara més quan els altres hospitals van fer el mateix. En 1780, el terra saturat s’havia elevat casi 3 metres i el cementiri es desbordava.

L’any 1786 van començar les obres de demolició de l’esglesia i el trasllad dels ossos del cemetiri a les Catacumbes de Paris. Quan van enderrocar l’esglesia van conservar la font i la van trasladar al centre del mercat (l’espai alliberat del cementiri buit va ser utilitat per un mercat cap al 1858 i al final per la plaça que hi trobem ara). Com que una cara de la font s’habia recolzat a l’església va fer falta transformar-la i el 1788 Pajou l’hi va afegir la quarta cara respectant l’estil inicial.

I jo em pregunto... quanta gent passeja per aquesta plaça del centre de París desconeixent la seva història? I encara més! Voleu saber com vaig acabar trobant tot això? Doncs per què una autora (Anne Rice) que a mi personalment m'encanta, i que es documenta molt bé, parla en els seus llibres d'aquest cementiri, cap a finals del seble 17 principis del 18, i no vaig ser capaç de localitzar aquest cementiri en cap plànol actual de la ciutat... Curiós, oi?

PD: Aquesta entrada va per a tú Anna ;)

BOTULISME, contra les arrugues

Avui parlarem de Nip Tuck. No se si ho recordareu, però en més d’un capítol han parlat del miraculós Botox® (el Christian se n’injectava i tot!) És una nova tècnica en cirurgia estètica per a fer desaparèixer les línees d’expressió (altrament anomenades arrugues) evitant la cirurgia. El botox és una substància que s’injecta sota la pell, i últimament s’està posant molt de moda als EUA.

Doncs l’altre dia vaig aprendre algunes coses sobre el botox. A algú li sona la paraula “botulisme”? A mi sí, i molt. El botulisme és una malaltia molt greu causada per una neurotoxina produïda pel bacil Clostridium botulinum.

Aquesta toxina és molt potent, i amb molt poca quantitat ja pot comportar la mort. Bloqueja l’alliberament d’una substància, l’acetilcolina, una substància química que transmet els impulsos nerviosos al llarg de la unió neuromuscular (un neurotransmisor). Amb això paralitza els músculs i pot portar a la mort per parada respiratòria.

Encara que majoritàriament el botulisma es transmet a través de la ingesta de conserves casolanes en mal estat, també pot ser a través de la injesta de verdures fresques que han crescut en contacte amb una terra contaminada amb les espores del C. Botulinum. Aliments que també poden estar exposats a la contaminació són derivats del porc i el peix cru o fumat.

Doncs aquesta neurotoxina que ha arribat a donar tants mals de cap ara és “el no va más” en els centres de cirurgia estètica. Amb això no vull dir que el botox pugui ser perjudicial per la salut, tan sols he trobat interessant que el tingués aquests orígens.

EUREKA!!!

Continuem amb la història d’Arquímedes? Entre tots ja heu parlat del principi d’Arquímedes, però... com ho va deduir ell tot això?

Doncs donant voltes i més voltes a la qüestió, un dia ficant-se dins la banyera va trobar la solució. Va veure que quan ell es ficava dins la banyera aquesta estava tant plena que l’aigua va vessar cap a fora. Llavors va pensar que l’aigua que es vessava havia de ser igual al volum del seu cos que estava submergit. Si mesurava l’aigua que es desplaçava al ficar-hi la corona, coneixeria el volum d’aquesta i a continuació podria agafar el mateix pes que la corona en or i mesurar el seu volum. Si els dos volums no eren iguals seria la prova de que la corona no era d’or pur.

Expliquen que va ser tanta l’excitació pel descobriment que acabava de fer, que Arquímedes va sortir de la banyera i despullat va sortir corrents al carrer fins arribar al palau cridant “Eureka! Eureka!”. Com molts de vosaltres sabeu “eureka” vindria a dir “ho he trobat”.

Al final la corona no era d’or pur, i l’orfebre va acabar confessant que hi havia afegit certa quantitat de plata i s’havia embutxacat l’or. Una anècdota ben divertida, no?

PD: M’encanta la participació, merci a tots ;)